Història

Hi ha testimonis de la presència de cultures prehistòriques a Castellnou gràcies a la troballa de destrals neolítiques, conegudes amb el nom de “pedres de llamp” conservades a les masies, i com és costum a la Catalunya rural, usades com a protectores en cas de tempesta.

També es coneix l’existència d’un poblament ibèric (lacetans) a la Costa de la Vila, que es troba en un punt termenal amb Santpedor. Està datat entre el darrer terç del segle V a.C. i començaments del segle III a.C.

Per contra, hi ha molt poques dades sobre l’època romana a Castellnou, només s’han trobat algunes monedes d’època republicana al jaciment de Les Pinedes, fruit del contacte entre ibers i romans.

L’actual terme de Castellnou es trobava sota domini de l’Imperi Carolingi a principis del segle IX i també formava part de la Marca Hispànica, la zona de frontera entre els comtats cristians i l’emirat de Còrdova. Durant la segona meitat del segle IX es va implantar progressivament el sistema feudal. El terme de Castellnou era conegut amb el nom de Buc o Bugo, i ja apareix documentat el 952 en unes donacions de terres al monestir de Sant Benet de Bages. El terme es trobava sota la jurisdicció del Castell d’Or, que era de propietat comtal i estava situat al centre d’un gran alou entre els termes de Santpedor i de Buc. Val a dir, però, que l’actual nucli d’Argençola pertanyia, en aquells moments, al Castell de Balsareny. El Castell d’Or va ser destruït durant la incursió d’al-Mansur el 999, però els comtes no van edificar-lo de nou i això va motivar que el terme de Buc o Bugo restés sense cap mena de protecció fins el 1001, moment en què apareix documentat el Castell Nou, situat al terme de Buc. El nom de Castellnou anà substituint el nom de Buc o Bugo progressivament.

El domini del castell va correspondre als comtes de Barcelona i, com a tal, la comtessa Ermessenda infeudà al comte Guifré de Cerdanya el castell de Castellnou anomenat del Buc, entre d’altres, i el dit comte entre el 1018 i el 1023 jurà fidelitat a la comtessa per aquest castell i d’altres. «El domini feudal era en mans de la família Balsareny, així el 1020 Guifré de Balsareny vengué a la seva muller Ingilberga el castell de Castellnou.

Aquesta dama el deixà en el seu testament del 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny, el qual el 1045 dictà el seu testament i el deixà a la neboda Guilla, de la família Lluçà. Aquesta dama havia estat la segona muller del comte Berenguer Ramon I i després es casà de nou amb el vescomte de Barcelona Udalard II; així el castell de Castellnou de Bages quedà incorporat al patrimoni vescomtal barceloní.

El castell quedà sota domini vescomtal fins que Berenguer de Guàrdia, com a hereu del patrimoni, en el testament deixà el 1187 a Arbert de Castellvell el castell de Castellnou de Bages, en alou franc i lliure. No sabem com, però degué passar a mans reials, ja que el 1246 el rei Jaume I el permutà al bisbe de Vic per diversos béns situats al regne de València. Els bisbes vigatans uniren aquest castell al de Sallent, que reberen al mateix moment, i al d’Artés que ja tenien, i formaren una sola baronia, si bé mantenint la separació dels diversos termes. El 1321 els bisbes requeriren del rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció que tenien en els tres castells. El domini dels bisbes vigatans perdurà fins al segle XIX.

Avui dia no queden restes suficients per aclarir la ubicació exacta del castell, però hi ha dues teories. La primera hipòtesi defensa que l’anomenada Torre dels Moros formava part del castell, ja que al voltant de la torre queden restes d’antigues edificacions, però amb la construcció del nou cementiri de Castellnou de Bages s’establí una nova teoria arran del descobriment d’un pany de paret dins l’antiga rectoria que estava construït amb la tècnica de l’opus spicatum i que es podria datar a la mateixa època que el castell; per tant es pensa que podria haver estat una paret del castell nou.

El pas a l’època moderna no presenta a Castellnou de Bages cap contratemps polític especial. La tranquil·litat de poble rural aïllat només fou alterada al compàs de les transformacions socioeconòmiqes de fons que vincularen la contrada als mercats nacionals i americans.

Segurament per condicions òptimes per al conreu de la vinya, Castellnou es va especialitzar en el monocultiu d’aquesta planta. En les temporades de menor feina en les tasques de la vinya, molts pagesos s’arribaven a l’Urgell i la Cerdanya per col·laborar en la sega. No hi ha dades sobre l’inici de l’especialització vitivinícola, però es coneix que als segles XVI i XVII el vi premsat a Castellnou ja era objecte de comercialització als mercats principals, sobretot de Manresa. Altrament no es comprendria la dedicació exclusiva al conreu de la vinya durant els segles XVIII i XIX fins a l’aparició de la fil·loxera. Els aiguardents i vins de Castellnou eren coneguts arreu, ja que la seva comercialització, en mans de la burgesia comercial manresana, abraçava àrees molt llunyanes. Els traginers transportaven el vi en grans bótes fets de pell de be.

El segle XVIII fou, sens dubte, una època de gran prosperitat, cosa que es reflecteix en l’engrandiment del poble a base de les noves cases que s’aixecaren, cases que es distingien pels grans tinars –revestits a l’interior per rajoles de ceràmica, cuites als forns del poble– que hi tenien adossats, destinats a l’elaboració i conservació del vi. Aquestes cases eren de més grandària que les masies de major solera –construïdes gairebé totes entre els segles XIII i XIV–, moltes de les quals també foren reconstruïdes en aquest període.

Pel que fa a la Guerra del Francès, a Castellnou no hi ha notícies de fets molt rellevants, a part del pas de tropes que hi hagué pels camins del municipi. Del que es té més informació és de les guerres carlines ja que tingueren un ampli ressò entre la població.

El 1862 hi hagué una escomesa entre una partida carlina i soldats liberals, que va provocar quatre morts. Al lloc de la baralla, s’hi va plantar una creu de ferro, que fa la funció de fita comuna als termes de Balsareny, Castelladral i Castellnou.

El segle XIX va ser important per Castellnou per diverses raons, la primera fou a l’any 1833, quan es va constituir el municipi actual, amb l’annexió d’Argençola. El 1845 es van produir les deliberacions de les quals va resultar la independència municipal, basada en el fet que la unió de Castellnou i Argençola gaudia d’un nombre d’habitants suficients.

En el terreny econòmic Castellnou tingué grans dificultats: la fil·loxera que, a finals del segle XIX va travessar els Pirineus, destruí la vinya que s’havia constituït pràcticament en monocultiu des del segle XVIII. La rapidesa de la plaga va deixar la població sotmesa a la misèria en dos anys. En la recerca d’alternatives, es va intentar la introducció del peu americà, immune a la fil·loxera, però aquest, empeltat amb la vinya autòctona, era molt més delicat, necessitava un procés molt més llarg i costós per donar fruits i, a més, moria més ràpidament. Malgrat tot, la poca vinya que hi ha actualment a Castellnou és d’aquest tipus. La segona alternativa fou el canvi cap a una altra mena de productes, però el procés fou lent i no donà fruits fins ben avançat el segle XX. Les conseqüències de la fil·loxera foren, d’una banda, l’emigració, que va agreujar la tendència de descens de la població, i d’una altra, l’abandonament de cases i terres, com el cas d’El Putxot i va fer que augmentessin els terrenys erms, recuperats novament pel bosc.

El segle XX representa, per una banda, la reconstrucció de l’economia del municipi després de la crisi de la vinya i, per l’altra, la fi de l’aïllament tradicional i l’obertura econòmica i cultural que passava, necessàriament, per la millora de les comunicacions.

El pas a la producció cerealística i al conreu de petits horts no fou ni fàcil ni ràpid en unes terres on la vinya representava pràcticament la totalitat de la producció agrícola en els segles anteriors.

La guerra civil no va afectar gaire a una economia d’autoabastament com la de Castellnou. Durant els anys de la postguerra es van posar en conreu terrenys erms i es van comprar finques i cases abandonades. Va començar també la introducció de la maquinària al camp i juntament amb la incipient industrialització dels pobles veïns, va afavorir l’emigració, de manera que es va agreujar el despoblament de Castellnou. Les males comunicacions són una bona explicació d’aquest fet. L’any 1935 l’alcalde va sol·licitar un expedient de carretera pel camí veïnal de Santpedor fins a la carretera de Moià a Calaf. La millora en la facilitat de desplaçament serà important, però fins ben entrada la segona meitat del segle XX, amb la generalització de l’ús de l’automòbil, no ha estat senzill l’accés a Castellnou. La proliferació d’urbanitzacions dins el terme municipal ha ajudat també en aquest sentit. L’interès per Castellnou a fora és ben clar amb la venda de nombroses cases i terres a forasters, fet que va culminar amb la venda del nucli del poble per 125.000 pessetes l’abril de 1966 a la Congregació Salesiana de Barcelona, i va ser transformat en lloc de colònies d’estiueig. La guerra civil, a més, va tenir diferents conseqüències com l’abandonament d’armament i bombes, restes de les quals encara es troben, i també la presència dels maquis que, tot aprofitant el difícil accés i els bons amagatalls, acamparen pel terme fins ben entrada la dècada dels seixanta.

Un altre fet històric remarcable que va tenir lloc a Castellnou, va ser la mort de Ramon Vila Capdevila, més conegut com a “Caracremada”. Ramon Vila era un maqui nascut a Peguera (Berguedà) el 2 d’abril de 1908 i que va trobar la mort al paratge de la Creu a Castellnou de Bages el 7 d’agost de 1963. Ramon Vila “Caracremada” feia el camí de tornada cap a França després d’haver destruït unes torres de llum prop de Castellnou, era de matinada, i quan era a l’altura del mas de la Creu, un control de la Guàrdia Civil li va cridar l’alto, però no va respondre, cosa que va provocar un tiroteig en el qual Ramon Vila resultaria ferit de mort. El 8 d’agost de 1963 seria enterrat prop de l’església de Sant Andreu de Castellnou de Bages. El 1999, amb la construcció del nou cementiri, les restes de Ramon Vila es van traslladar en un fossar dins el cementiri de Castellnou.

Toponímia

El nom de Castellnou de Bages va aparèixer al voltant del segle XI. Anteriorment el terme s’anomenava Buc o Bugo i es trobava sota el domini del castell d’Or, però aquest va ser destruït al segle X. No va ser fins al segle XI que es va construir un nou castell, i va ser a partir d’aquell moment que el nom del terme va passar progressivament de Buc a anomenar-se Castell Nou. El nom modern de Castellnou de Bages prové de la grafia aglutinada de Castell Nou i del determinatiu comarcal Bages.

L’actual escut de Castellnou de Bages va ser aprovat en sessió plenària el 26 d’abril de 1989. L’escut caironat, de sinople un lleó d’or lampassat i armat de gules. Per timbre una corona mural de poble. El lleó és un senyal tradicional que ja apareix en els escuts del poble almenys des de 1876, però es desconeix quina relació té amb la localitat.